Skip to content

“Volença i enyorança de la meua terra”, un poema de Xavier Sancho

gener 21, 2010
tags: ,

Xavier Sancho i Navarro (Canals, 1955- Monestir de Poblet, 1988), va ser un artista canalí que va destacar en la pintura i la poesia. Una mort prematura ens ha guardat de gaudir de la seua fascinant personalitat i d’un endevinable èxit en aquestes disciplines artístiques. Com a apunts biogràfics que ajuden a fer-se una idea del seu caràcter, va canviar el seu nom de Javier a Xavier tot i formar part d’una família fortament conservadora i espanyolista, i va cursar els primers cursets de valencià de la comarca de La Costera. La major part de la seua obra continua avui inèdita.

Volença i enyorança de la meua terra

Canals el dels dos campanars.
De tota la Costera et veu
el viatger que ve de lluny.
Canals, verd, vell, aiguat.
Moro i cristià, Canals
Ets el meu poble, pas pixat.
Entre la Canal i la vall
de Costera, la puntera.
València sempre, Canals.
Del riu dels Sants, pedrat, clar.
Canals el dels dos campanars.
Amb Torre, barri i camps.
Papal, Canals, de Calixte setial.
Borges blanques cara al vent;
de Ponent ni ell ni la gent.
Però estàs d’ells ple.
Que et fan gran, bell i ferm.
Canals el dels dos campanars.
De cassolers, la terra roja.
Dels tarongers, a Sagres i al Racó.
De textils, pells, cànters és tota la suor
Canals el dels dos campanars.
Del porquet, el foc, els Parells,
el barret amb gràcia, girat
dalt del cavall, tot d’una pujat.
Canals el dels dos campanars.

Like This!

Add to FacebookAdd to DiggAdd to Del.icio.usAdd to StumbleuponAdd to RedditAdd to BlinklistAdd to TwitterAdd to TechnoratiAdd to Yahoo BuzzAdd to Newsvine

Anuncis

“¿Qué les queda a los jóvenes?” en recolzament a JOVES CONTRA EL MACROABOCADOR

gener 21, 2010

¿Que les queda por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar/ abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan/ abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines del pasado
y los sabios granujas del presente.

Ressaca, croissants i xocolata

gener 1, 2010

Mentre obria els ulls començava a intuir les figures d’allò que tenia al meu voltant. Me’ls vaig fregar, i et vaig vore, desperta, callada, a la meua destra. Preciosa. Un poc més enllà algunes amigues dormien encara a uns matalassos unflables. Estavem al saló d’aquell apartament que haviem rendat per a 3 dies. La ressaca ens mantenia lents, als nostres moviments, i a alguns ens provocava un lleuger pero persistent mal de cap que duraria fins que ens portàrem alguna cosa a la boca. Un dels meus amics entrava aleshores, cantant, al saló per degustar aquells croissanets de xocolata que tant li agraden. El malparit m’havia despertat uns minuts abans, amb els xiulits que emetia des de l’habitació de matrimoni.

La nit anterior havia sigut, almenys per a mi – i crec que en general també- una nit fantàstica. Deu amics i amigues haviem celebrat el nou any junts, amb bon ambient de festa, a un pis de Calp, i haviem estat tota la nit beguent, rient, ballant, cantant, xerrant… Junts. Tot i això, allò que feia d’aquell cap d’any un gran cap d’any era la teua presència, els teus llavis, tú. Tú rient, cantant, ballant, xerrant, beguent. Tú preciosa.

Entre croissants i xocolata, vam contemplar tots junts com el sol il·luminava el penyal d’Ifach i la mar, com els seus rajos ens pegaven a la cara i el fort vent ens escarotava els cabells. Tots, junts.

Perdrem l’alé

Desembre 12, 2009

Ens ho diuen a tota hora:
som joves,
i no tenim idea de res.
Que perdrem l’alé,
en un tres i no res;
que ells saben la ruta
que dema seguirem.

Però hi ha un xicotet problema.
Nosaltres no diguem: fem.
Fem per tindre idea,
ens reunim en assemblea
i treballem textos, per dir més.
I no tenim pensat perdre mai l’alé,
si no quan la sang
reste queta, i el cor
no bombege més vida.
La lluita i la militància
són la nostra vida,
el nostre alé.
I no estem disposats a perdre-la.

Has tornat

Novembre 28, 2009

Has tornat a vore pel·lícules llargues. Coreanes, si pot ser. Has tornat a apurar les cigarretes, a mantindre el fum 2 segons més. A soltar-lo pel nas. A afaitar-te. Has tornat a portar aquella arracada de coco. A vestir la samarreta del teu germà. Has tornat a quedar-te sense haixix, i ara fumes més tabac. De liar, clar. A fer aquell programa de ràdio. A cantar fort quan estàs sol. A llegir el correu, sols dos vegades a la setmana.

Has tornat a escriure al teu bloc.

Pròxima parada, València-Nord (un article costumista)

Octubre 21, 2009

Per a la majoria de la gent, el mitjà de transport més utilitzat és el cotxe. En el meu cas però, l’anar a peu és el transport més recurrit. Vaig a peu a classe, a fer la compra i a la majoria de llocs.  Però vull parlar d’un altre transport, el que em porta a mi i a centenars de persones (o potser encara més) des dels diferents pobes valencians fins a la capital, fins a València.

Cada diumenge agafe el rodalies de la línia C-2 a una hora diferent. És com un ritual que la majoria dels universitaris de les comarques centrals realitzem cada setmana amb normalitat. El meu viatge en tren comença a l’Alcúdia de Crespins, municipi que forma una conurbació junt amb el meu, Canals, i des d’on eixen els trens cada mitja hora.

Aquest tipus de transport, és un transport que compartim diferents persones, de diferents pobles i comarques. Així, cadascú afronta els cinquanta minuts de viatge de diferent manera. Jo, personalment, m’estime més observar la gent que puja i baixa, que s’asseu enfront o al meu costat. Són persones distintes, amb maldecaps diferents, amb pensaments i mirades intransferibles.

Al principi del viatge, a l’Alcúdia i  Xàtiva, la gent tria seure sola en algun dels conjunts de quatre seients, i si no té sort en algun seients orientats cap a l’interior del vagó. De manera secundària, la gent també intenta seure de cara a la direcció que té el comboi. Més avant en el camí però, la gent es veu obligada a seure junt a altres persones, no sense abans assegurar-se que no quede cap seient més aïllat.

Algunes de les persones amb que compartisc el meu viatge són velles. D’altres joves. Altres parlen algún dialecte subsaharià que soc incapaç d’entendre. Altres parlen castellà. Però la majoria ho fa en valencià. Altres, normalment els més joves, no parlen. Escolten música al seu Ipod o aparell reproductor d’mp3 o fins i tot d’mp4. Jo reconec que també ho he fet, però la malaurada bateria del meu aparell no em permetia més de 20 minuts d’evasió amb les cançons de Rosa-Luxemburg o 121db, i al final vaig decidir dedicar-me a observar amb tots els sentits ben atents. Degut a això, avui puc tararejar de memòria les obres de Mozart i Bethoven que el fil musical d’aquests trens repeteixen incansablement.

Al tren però, no només observe, també he conegut gent. Eren gent extrovertida, amb ganes de xarrar. Una d’estes persones em va contar que era relacions públiques de diverses famoses discoteques, i que les seues condicions de treball eren vergonyoses. Un altra, en aquest cas un home major, em va preguntar si era músic, i em va contar les proeses de la meua banda quan ell estava en actiu a la banda de Torrent.

Quan ningú em parla, i em canse d’observar, sempre busque alguna cosa que m’entretinga fins arribar al meu destí. Sovint aprofite el viatge per a repassar alguna feina, aclarir les coses que he de fer en la setmana que comença,… De fet, al tren, he fet moltes  coses. He composat cançons, he recordat vells amics, he somiat amb un futur brillant i esplendorós. I he dormit sí, això també, però aquestes experiències no han sigut massa bones. Despertar-se a l’estació de València, sol al vagó, quan una dona de la neteja et sacseja el braç, i donar-te compte de que tens un mal de coll terrible no són massa bones experiències.

El tren, aquesta via que compta amb més de 150 anys, formen part important de la vida de moltes persones. Eixes melodies mozartianes, eixes avaries els dies de tempesta, eixes correres per no perdre el tren, eixes xerrades amb la gent. Eixa gent, eixes mirades. Només esperen una frase, sempre la mateixa: Pròxima parada, València-Nord…

Hi ha morts, i morts

Octubre 6, 2009

A l’Afganistan les víctimes entre la població civil i les forces dels diferents exèrcits presents al país han experimentat un creixement preocupant. Segons l’últim informe de la Unitat de Drets Humans de la Misió d’Ajuda de Nacions Unides a Afganistan (UNAMA per les seues sigles en anglés) els sis primers mesos del 2009 s’han registrat 1013 víctimes civils, una dada que crida l’atenció si la comparem amb el mateix període dels anys anteriors, en que es situava en 818 víctimes en 2008 i en 684 l’any 2007. L’avanç de les forces insurgents junt al nou desplegament de les forces aliades del president Karzai, comandades per l’exèrcit nord-americà han suposat nous atacs i enfrontaments que el poble afgà està patint cada vegada més.

Tot i això, aquest poble no és l’únic que està de dol. Al l’est i sud-est asiàtic milers de persones han estat afectades pels catastròfics fenòmens meteorològics que han tingut lloc a la zona. Les Filipines han estat colpejades greument pel tifó Parma quan fa només uns dies el país era arrassat per un altre tifó, el Ketsana. Aquest tifó ha deixat a Vietnam 162 morts que els sumen als més de 140 filipins que han trobat la mort entre el caos que s’ha produït a aquestes illes. Cambodja, Timor i Indonèsia han estat altres països que han vist les seues terres tenyides de sang. Aquests dos últims però, no han patit gaire els darrers fenòmens meteorológics, sinò que han sofert diversos terretrèmols, el més important a Sumatra amb una intensitat de 7,5 graus en l’escala Richter. Aquests moviments sísmics van tindre lloc al voltant del passat 30 de setembre, i han deixat 3000 morts i 450.000 persones sense sostre sols a l’illa indonèsia de Sumatra. Però els morts a l’Àsia continuen augmentant, sobretot arran de les darreres inundacions al sud de l’Índia, on els morts acendeixen ja a 283.

Al continent americà, els morts són morts polítics. A Honduras, els manifestants moren de trets al cap mentre criden consignes a favor del presindent Zelaya, deposat per un recent colp d’estat. Un president que resta captiu a l’embaixada brasilera a Tegucigalpa.

Hi ha morts, i segurament, abans que m’acabe esta cigarreta, hi haurà més morts encara. Molts més. Algún tsunami, convertit en tempesta tropical, haurà arrassat alguns països més. Algún policia, seguint ordres que venen de dalt, haurà buidat el seu carregador a sobre d’algun jove hondureny. Alguna furgoneta bomba esclatarà enfront d’alguna comisaria afgana o iraquiana. Algún treballador caurà d’un cinqué pis mentre assegura una polija en les obres d’un nou edifici.

Però aquests són morts diferents. Ningú ens contarà res sobre la seua família, sobre els seus amics o sobre les seues aficions. Ningú els dedicarà dues hores en una tv movie en prime time dividida en dos capítols. Ningú posarà el seu nom a un carrer o una fundació. Ningú estamparà el seu nom a una samarreta. Només quedaran els nombres, les estadístiques, els plors dels seus, i el record que algún dia s’esvaïrà per sempre. Perquè hi ha morts, i morts…